divendres, 2 de maig del 2014

Mentre puguem...



Mentre per caminar no es pagui impostos,
mentre els ocells cantin de franc,
mentre el sol no sigui de les elèctriques
i el vent escombri el món sense cobrar,

mentre la pluja vagi caient gratis,
per regar boscos, places i carrers,
i la neu no ens la facturin amb iva
cada cop que estén el blanc mantell,

gaudim d’aquestes meravelles,
que els què manen prou s’empescaran
la manera de fer-nos pagar a tots
un cànon solament per respirar


Mercè Fons
Abril 2014

diumenge, 20 d’abril del 2014

Ventades



Anem caminant amb el vent en contra,
un vent fred i aspre de ponent.
Un vent que malda per emportar-se’ns
la història, la llengua i el sentiment.

Una història que és més que mil·lenària,
una llengua que és més nostra que la pell
i el sentiment d’estar arrelats a aquesta terra.
Tot això no s’ho pot endur cap vent.


Mercè Fons 
Abril 2014

divendres, 28 de març del 2014

Records d'infantesa




El foc a terra a la cuina fumada,
l’olla sempre penjant dels esclemalls,
el llum de carbur en una cantonada,
les espelmes per anar amunt i avall.

La pluja que entrava per la teulada,
única aigua corrent d’aquell moment,
que l’altra es portava a galledades
des del rec, cada dia, amb cansament.
La resclosa, que tant ens agradava,
era el lloc on començava el seu camí.
El rec que regava l’horta ufana
i omplia la bassa del molí.

El vell molí, que en silenci descansa
després de tants i tants anys de treballar,
fent del blat, pel pa, la farina blanca,
molent civada i ordi pel  bestiar.

Allà a l’horta gran, la pomera grossa
donava pomes per passar l’hivern,
que les de la tardor eren les carabrutes,
una gormanderia del moment.

El riu era d’aigua clara, neta i freda,
on a l’estiu ens banyàvem amb deler,
on construíem pantans i rius molt a la vora,
on tirar rocs era un esport modest.

Són records d’una època passada
viscuda en una casa de pagès.
Records d’una infància ja llunyana
en què ho teníem tots sense tenir res.



M. Mercè Fons Solé
Març de 2014

dissabte, 22 de març del 2014

Boira



Camino, a poc a poc, entre la boira;
no sé ben bé si del món o dels meus ulls.
El cel per mi és de plom,
però pels altres deu ser d’un blau brillant;
d’un blau d’atzur.

Camino a poc a poc entre la boira
duent a dins imatges del passat:
un amalgama de colors, paisatges, rostres,
que el pas del temps no ha pogut pas esborrar.

Camino a poc a poc entre la boira,
per on es filtra un gran raig de sol.
És la sort de tenir uns amics, una família
que valen més que tot l’or d’aquest món.
M. Mercè Fons Solé.
Clariana de Cardener, gener 2014

Caminant



Els pins s’han tornat  grisos,
el verd lluent dels roures lentament s’esvaeix.
El  vern i la sarguera , al riu que els alimenta,
ara són com de cendra; ja no tenen color.
Els aurons, a l’obaga, que la tardor alegraven amb els grocs i taronges,  
ja no hi són.
Què se n’ha fet?

L’herba és una catifa de color vague, incert;
deu ser que el sol i l’aire ja l’han descolorit.
Així, aquest bosc sembla d’una tristor infinita.
Però és una gran mentida.

Al juny, les ginesteres són d’un groc que enamora;
amb una olor molt dolça; tan dolça com la mel.
A l’estiu, les cigales, de música obsessiva,
canten cada migdiada fent créixer la calor.

Passa el bernat pescaire, de cant poc agradable,
buscant al riu els peixos que són el seu sostén;
al  riu que és font de vida hi canta nit i dia
la dolça melodia que no s’acaba mai.

L’estol d’ocells que s’alcen amb la remor de passes,
l’esquella de les vaques,
i el vent que alegre xiula tot fent ballar les branques  
i al cim de cada branca hi canten mil ocells.
M. Mercè Fons
Clariana de Cardener, novembre-desembre 2013