Els pins s’han
tornat grisos,
el verd lluent dels
roures lentament s’esvaeix.
El vern i la sarguera , al riu que els alimenta,
ara són com de
cendra; ja no tenen color.
Els aurons, a l’obaga,
que la tardor alegraven amb els grocs i taronges,
ja no hi són.
Què se n’ha fet?
L’herba és una
catifa de color vague, incert;
deu ser que el sol
i l’aire ja l’han descolorit.
AixÃ, aquest bosc sembla d’una tristor infinita.
Però és una gran mentida.
Al juny, les
ginesteres són d’un groc que enamora;
amb una olor molt
dolça; tan dolça com la mel.
A l’estiu, les
cigales, de música obsessiva,
canten cada
migdiada fent créixer la calor.
Passa el bernat
pescaire, de cant poc agradable,
buscant al riu els
peixos que són el seu sostén;
al riu que és font de vida hi canta nit i dia
la dolça melodia
que no s’acaba mai.
L’estol d’ocells
que s’alcen amb la remor de passes,
l’esquella de les
vaques,
i el
vent que alegre xiula tot fent ballar les branques i al cim de cada branca hi canten mil ocells.
M. Mercè Fons
Clariana de Cardener, novembre-desembre 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada