Caminant

Els pins s’han tornat  grisos,

el verd lluent dels roures lentament s’esvaeix.

El  vern i la sarguera , al riu que els alimenta,

ara són com de cendra; ja no tenen color.

Els aurons, a l’obaga, que la tardor alegraven amb els grocs i taronges,  

ja no hi són.

Què se n’ha fet?

L’herba és una catifa de color vague, incert;

deu ser que el sol i l’aire ja l’han descolorit.

Així, aquest bosc sembla d’una tristor infinita.

Però és una gran mentida.

Al juny, les ginesteres són d’un groc que enamora;

amb una olor molt dolça; tan dolça com la mel.

A l’estiu, les cigales, de música obsessiva,

canten cada migdiada fent créixer la calor.

Passa el bernat pescaire, de cant poc agradable,

buscant al riu els peixos que són el seu sostén;

al  riu que és font de vida hi canta nit i dia

la dolça melodia que no s’acaba mai.

L’estol d’ocells que s’alcen amb la remor de passes,

l’esquella de les vaques,

i el vent que alegre xiula tot fent ballar les branques  
i al cim de cada branca hi canten mil ocells.

M. Mercè Fons

Clariana de Cardener, novembre-desembre 2013